24 ene. 2009

Cafè científic a la casa Orlandai

Fa un temps, amb en M de la casa Orlandai, vam proposar una sèrie de cafès científics. De fet, ens vam trobar perquè li vaig preguntar com era que no es feia res de ciència quan ell ja havia programat una conferència sobre astronomia.

Finalment, vam plantejar tres cafès científics per al següent trimestre. Científics del barri que, a les 19h del tercer dimecres de mes, parlin de ciència amb gent del barri i amb un cafè a la mà.
El gener va parlar Lourdes Fañanás, de Com evoluciona el cervell en la nostra societat tecnològica; el febrer parlarà Josep Maria Gili d'un Viatge a l'Antàrtida; i el març, Emili Saló sobre El genoma compartit.

Dels tres models de cafè científic (francès, britànic i danès) vam triar el britànic: un ponent exposa un tema durant vint minuts sense suport audiovisual iniciar el diàleg amb el públic. I l'hem modificat per crear un model sarrianenc. Com tots, es basa en una relació estreta entre el ponent i els participants. I, com en els altres, hem eliminat el power point ('pobre point', que diu la meva amiga L). No la fem al bar, sinó que pugem a una sala més tranquila, i interrompim la ponent sempre que tenim un dubte.

Al primer cafè científic, Com evoluciona el cervell en la nostra societat tecnològica ens van explicar que el nostre cervell es va formar al paleolític quan érem caçadors i recol·lectors que viviem en grups d'unes 30 persones. Hi havia diversificació de feines: els homes caçaven, havien de fer grups; i les dones recol·lectaven, cuidaven els nens, atenien els avis... multitasca. Una vida així permetia, potser, que si plovia molt, no moure's del niu o de la cova urgentment. Un grup reduït protegia les persones que tenien algun comportament no esperat. I ara, no és ben bé així.

Erem una mica més d'una dotzena de persones. Tant la capacitat de la Lourdes d'entregar-se i de fer que tothom parlés, com el fet que alguns membres del públic no es tallessin gens fent preguntes o comentaris ben encertats, va facilitar que, dues hores més tard, encara volguessim seguir.


Personalment, que tenia una certa inquietud per a veure com sortiria, em vaig sentir més que satisfeta amb el resultat. Gràcies, Lourdes i participants del primer cafè científic a la casa Orlandai.

2 comentarios:

  1. Després d'haver assistit a la xerrada i llegir aquest magnífic resum de na Cristina volia afegir un parell de comentaris que em van fer especial gràcia i que he torbat a faltar:
    4.- En el punt 4, quan es parla de Sobirania Alimentària em va il·lusionar saber que tant a Englaterra com a Espanya seria possible autoabastir-nos d'aliments. Una gran alegria i una sort tenint en compte el futur que ens espera.
    5 i 8.- Un altre comentari que volia afegir, que va molt lligat a l'anterior i que s'uneix amb el punt 5 (residus) i el 8 (usos del sòl) és la possibilitat de reforestar zones com serien els Monegros a partir de compost tractat. Si tots els habitants de les grans ciutats (Barcelona, Zaragoza, Lleida,..) compostéssim els nostres residus orgànics segurament podríem reforestar tot un territori desèrtic que no para de créixer.

    Crec que l'home, com a memebre participant en els ecosistemes on habita, és agent actiu d'aquests i; tenint com tenim, una racionalitat i uns coneixements científics avançats, hauríem d'intervenir-hi conscientment i activa.

    ResponderEliminar
  2. Aquest comentari l'he traslladat al cafè científic del mes de juny.

    ResponderEliminar