18 feb. 2009

II cafè científic: Viatge a l'Antàrtida

Avui, 18 de febrer, el tercer dimecres del mes, hi ha hagut el segon cafè científic a la casa Orlandai. Josep Maria Gili, de l'Institut de Ciències del Mar, ens ha parlat sobre la diversitat marina de l'Antàrtida.

Ha arribat carregat amb una gran caixa de porexpan i una maleta amb rodetes. En arribar a la sala, ha començat a treure de la maleta pots, un microscopi i sis o set llibres. La caixa l'ha deixada tancada.
Mentre acabava de preparar una gota de gel antàrtic per mirar pel microscopi, ha anat entrant la poqueta gent que ha participat i suaument ha començat a explicar. Ens ha deixat bocabadats.

El mar que envolta l'Antàrtida, aquest ecosistema tan inhòspit, té una de les taxes de diversitat més elevades del planeta: a l'Indopacífic hi ha entorn 6.400 espècies descrites; a la Mediterrània, entorn 5.500; a l'Antàrtida fins ara se n'han descrit 4.500 i s'estima que es podran descriure fins a 9.000 espècies. Com s'explica això?

L'Antàrtida és un continent gelat que amaga una selva sota el glaç. Això vol dir que fa milions d'anys era situat en una regió més càlida que no pas ara. En desplaçar-se al pol, el bosc tropical va anar desapareixent com a bosc i va fosilitzar. T
ot plegat es va cobrir de glaç.

Tot i la baixa pluviositat, com la del Sàhara, aquest glaç reté més d'un 70% de l'aigua dolça del planeta. Com pot fer uns 4.000 metres de gruix, el pes fa que l'Antàrtida s'hagi subsidit: la terra antàrtica en realitat està submergida. I la placa continental és més fonda que la d'altres mars.

Aquest continent, que no és en absolut silenciós atès que bufen vents que arriben als 350 km/h, està envoltat de l'
oceà Antàrtic. Aquest oceà es defineix perquè la distribució dels continents ho permet: la terra més propera és l'extrem meridional de Sudamèrica, separada de la península Antàrtica per l'estret de Drake.

Quan la península antàrtica es va separar de Sudamèrica, ara fa uns 30 milions d'anys, es va formar el corrent circumantàrtic, que aïlla parcialment l'oceà Antàrtic de la resta dels oceans. Aquest corrent que arriba fins als 400 m de fondària és una barrera d'aigua moltes vegades superior a l'Amazones. I afavoreix que la temperatura oscil·li poc: entre 0 i -1ºC. L'estabilitat i l'aïllament durant 30 milions d'anys són raons que expliquen la gran quantitat i la gran diversitat de vida del fons marí de l'oceà Antàrtic.

La diversitat antàrtica es veu representada en nombrosos endemismes: de les 200 espècies de peixos antàrtics, el 90% són endèmiques. I ateny a moltes espècies i molts grups faunístics: gairebé n'hi ha de tots, excepte rèptils i amfibis. I a més els individus són molt grans, tant de mesura com d'edat. És com si l'oceà Antàrtic, des de fa 25 anys ens vagi revelant una rica selva d'animals molt grans i molt vells. Per què tanta diversitat? Per què animals tan grans? Per què tan vells?

Com a l'Antàrtida no hi ha rius, a l'oceà Antàrtic no es va donar la darrera gran extinció de fa 30 milions d'anys. Aleshores es van estendre les fanerògames, les plantes amb flors, i amb elles grans quantitats de sediments van ser arrossegats cap al mar. I aquests sediments van col·lapsar els animals filtradors, que van morir massivament. Però no els de l'Antàrtida, que es van poder seguir desenvolupant i diversificant. Per què tan grans? Perquè poden viure molts anys, algunes esponges viuen un segle. Tot i tenir un metabolisme lent, no tenen depredadors i poden arribar a edats i dimensions molt superiors a espècies parentes que viuen en altres mars.

Aleshores en Gili ha començat a obrir carmanyoles. Han aparegut una
aranya de mar gran com el seu palmell, i una esponja com una pilota de futbol. Curiosament, les esponges i els eriçons antàrtics són silícics, pràcticament no hi ha animals calcaris. I, què permet que es mantingui aquesta selva animal en un món de foscor?

El gel. És el gel marí el qui permet, amb dos mesos de producció, la vida durant tot l'any. A l'hivern austral, una part de l'oceà es glaça: es forma una placa de gel de 1.000 km de longitud i d'uns 2,5 m de gruix. A l'estiu, es desglaça. En el moment màxim, aquesta superfície blanca és el 25% del planeta (si es mira la Terra des del sud, es veu un planeta blanc). Per aquests canvis en la quantitat de gel es diu que l'Antàrtida és el continent pulsant.

Aquest gel, per sota, sembla una pasta de xocolata, una gespa animal. És un gel amb porus, dins els quals hi creixen microalgues que, mentre són apressades, no es reprodueixen, sinó que acumulen greixos (omega 3) que els serveixen de protecció front el fred.


Quan el gel es fon, a l'estiu, aquestes microalgues són alliberades, cauen al fons i fan una catifa verda, que, com la temperatura roman entorn el punt de congelació, tot i no haver llum, es conserven tot l'any.

Així, aquesta enorme producció de les microalgues que només dura dos mesos dóna per mantenir la rica vida del continent antàrtic tot l'any. S'alimenten d'ella els crustacis del
krill (Euphausia superba), que assoleixen una densitat mitjana de 10.000 individus per metre cúbic (cada femella posa entre 8.000 i 10.000 ous). I alimenten al seu torn a les entorn 120.000 balenes que van a engreixar-se a l'Antàrtida; cada una d'elles menja unes 4 tones de krill diàries.

Aleshores, en Gili ha obert la caixa de porexpan i ens ha ensenyat glaç antàrtic: efectivament de color brunenc, tot i fer uns cinc anys que va ser extret. I hem vist al microscopi les microalgues amb vesícules de greix. Com a última joguina ens ha ensenyat unes píndoles de color rosa intens riques d'àcids omega 3, fetes a Noruega a partir de krill.

Aquesta és l'explicació perquè en aquest ecosistema tan inhòspit i d'una producció abundosa però senzilla es pot donar un dels sistemes vius més espectaculars.

No hay comentarios:

Publicar un comentario