19 nov. 2009

Ballant al ritme que ens marquen

Ahir va venir Jaume Terradas al cafè científic de novembre. Vam ser més participants que mai. Abans de començar, vaig aclarir un comentari que m’havia fet Jaume.

Quan vam pactar la seva participació, el títol que li vaig comentar era: Per què no entenem l’evolució quan ens l’expliquen? I aquest títol va patir una macromutació fins a Ballant al ritme que ens marquen.
Això va ser perquè, en presentar el cicle de tardor a junta per l’aprovació, un company em va dir: amb aquests títols no vindrà ningú, són molt iguals i gens atractius. Així que vaig buscar-ne altres de més periodístics i només vaig deixar la paraula evolució al títol del cicle.

En Jaume, en recordar-li la seva participació, em va dir: “això dels ritmes és més per genètics, jo no en sé gaire”. Li vaig explicar perquè hi havia hagut el canvi i vam quedar que començaria el cafè aclarint possibles confusions. De manera, que així també començo aquesta crònica personal.

Un cop aclarit que en Jaume estudia sistemes ecològics, ens va explicar què no expliquem bé. I són justament els grans canvis els que no s’expliquen bé.

L’evolució més antiga
Un dels primers canvis ecològics a la Terra va ser en la composició de l’atmosfera. Els planetes més propers a nosaltres, Venus i Mart, tenen una atmosfera composada en el 95% per CO2. Fa 4.500 milions d’anys, al principi de la història del planeta, l’atmosfera de la Terra era majoritàriament composada per CO2, però ara aquest gas només composa traces; la resta són 78% de nitrogen i un 21% d’oxigen. Què va generar aquest canvi?

S’estima que fa uns 3.800 milions d’anys va aparèixer la vida a la Terra. Una vida que va tenir primer una evolució química, desprès espècies poc definides que, van començar a poder-se reproduir i, mes tard, les primeres cèl·lules aïllades de l’entorn per una membrana.

Fa 2.000 milions d’anys uns organismes van posar-se a fotosintetitzar: és a dir, a crear matèria orgànica a partir de matèria inorgànica gràcies a l’energia solar. Aquesta activitat va provocar la substitució del CO2 de l’atmosfera per O2, que els era tòxic. En quant de temps haguera hagut de succeir?

Segurament aquests microorganismes van morir com a conseqüència de la seva pròpia activitat, és a dir, que van ser els primers organismes suïcides de la història de la vida a la Terra.

Salts evolutius per incorporació
Les espècies que van sobreviure van ser arquees i bacteris, i així es van mantenir durant milions d’anys, fins que fa uns mil milions d’anys va aparèixer segurament Les cèl·lules amb nucli, les cèl·lules eucariotes.

La cèl·lula eucariota va sorgir amb tota probabilitat del que s’anomena simbiogènesi entre diversos tipus de cèl·lules: unes que especialitzades per respirar, que van donar lloc als mitocondris; altres que tenien clorofil·la i que van donar lloc als cloroplasts i, en conseqüència a les plantes. I probablement, unes especialitzades en nedar ràpidament, cosa que donaria lloc als orgànuls responsables del moviment cel·lular, com ara als flagels.

Un altre salt evolutiu seria el que produiria una altra mena d’organització de la matèria viva: els organismes multicel·lulars. En el moment que van aparèixer organismes amb tub digestiu, van haver d’incorporar bacteris al tracte, si no no podríem fer la digestió. És a dir que som un ecosistema ambulant. Tenim un nombre més gran de cèl·lules alienes que pròpies.

També moltes plantes viuen en simbiosi amb microorganismes. El cas més conegut és el de les micorizes de lleguminoses i bacteris que fixen nitrogen. Totes aquestes passes de fusió d’orgànuls i d’incorporació de microorganismes hagueren d’haver estat molt ràpids.

El ritme que ens marquen
Aquests fenòmens hagueren d’haver estat provocats per atzar? No se sap. Però, qualsevol canvi climàtic, certament, provocaria l’extinció d’espècies i l’aparició de noves.

Els humans, per exemple, vam aparèixer quan fa cinc milions d’anys un canvi climàtic va minvar l’extensió de selva i va obligar poblacions de primats a desplaçar-se a la sabana.

De manera que, probablement, l’evolució va ser com s’ha descrit la guerra de trinxeres: Llargs períodes d’avorriment amb curts períodes de por profunda intercalats.

Per exemple, al llac Tanganyika, en el Rift Valley africà, els peixos de la família dels cíclids van diferenciar-se amb força rapidesa a partir d’una població originària, que hauria hagut d'arribar al llac fa 150.000 anys.

L’evolució ens explica ara com han tingut lloc, doncs, les petites diferències en casos com els cíclids del Tanganyika, o en els pinsans de Galápagos. No explica encara però com des d’un bacteri s’han pogut originar un arbre o un gori·la. Justament per explicar aquestes diferències és pel que els evolucionistes distingeixen entre macroevolució i microevolució.

En aquests conceptes es basen també els creacionistes, accepten la microevolució (hi ha exemples arreu on posem la vista!) però critiquen la macroevolució, entre altres raons perquè no es troben restes en el registre fòssil.

Cal que tinguem en compte també que hi ha espècies que no han canviat perquè el seu entorn ha romàs invariable, de manera que la selecció ha seguit mantenint-les com són, ja són prou eficaces.

La desaparició d’espècies
Es diu que hi haurà un nombre determinat d’espècies una part de les quals no arribarem a conèixer mai. Ara bé, això es fa de molt difícil càlcul. Hi ha una estima, però és molt aproximada.

És també cert que hi ha hagut sempre desaparició i extinció d’espècies, però ara, el que ho fa diferent d’altres temps, és el ritme: ara desapareixen en dècades. I el canvi global sembla ser-ne el responsable.

Per exemple, un dels canvis de l’atmosfera és la capa d’ozó, que és molt més fina uniformement, però hi ha llocs que s’ha afeblit molt més que en altres llocs.

Aquesta disminució permet que els rajos de l’ultraviolat arribin amb més intensitat a la superfície de la Terra i als humans ens ha causat un augment de càncer de pell.

Però també ho pot provocar a altres animals, com ja s’ha vist en animals domèstics: vaques, cavalls, gossos... I també minva la productivitat del plàncton marí, amb la consegüent pèrdua de productivitat pesquera.

Ara, gran part de la pèrdua d’espècies és atribuïble als canvis en els usos del sòl. L’ocupació de terres de conreu i de ramaderia en zones abans salvatges, el que ha provocat, sobre tot, és la fragmentació del territori, cosa que ha comportat una carrera d’obstacles per als animals que hi viuen. Una població petita té més risc d’extingir-se.

Del rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus), per exemple, només en resten un parell de centenars d’exemplars. El factor crític és clar: si pateixen una epidèmia, difícilment sobreviurà un nombre demogràficament significatiu. D’una altra banda, l'endogàmia afavoreix la minva d’eficàcia biològica i l’augment de consanguinitat la probabilitat d’aparició de malalties genètiques.

Per què és diferent Europa de l’Amazònia?
Un participant pregunta perquè els científics es queixen de la desforestació de l’Amazònia si a Europa també hi ha hagut una desforestació extensa i no ha passat cap catàstrofe. Certament a Europa hi ha hagut una desforestació històrica i un empobriment de la flora i la fauna. El que la fa diferent de l’Amazonia és la situació latitudinal.

L’Amazònia és una gran extensió que, pel grau d’insolació, té una alta productivitat fotosintètica. Això vol dir que té una elevada capacitat segrestadora de CO2. Certament a Sibèria hi ha molts boscos, la taigà, però per latitud, que significa menor producció fotosintètica, no tenen aquest paper planetari.

Idees sobre demografia humana
Les espècies segueixen ritmes de creixement diferents. N’hi ha algunes que mantenen les seves poblacions constants. Però hi ha molts exemples d’espècies que proliferen i acaben col·lapsant per manca de recursos, epidèmies.

L’espècie humana, al mesolític, quan érem caçadors i recol·lectors, tenia una capacitat de càrrega al planeta d’uns 5 a 10 habitants per quilòmetre quadrat. En aprendre tècniques d’agricultura i ramaderia, és a dir, amb el neolític, es va poder acumular aliments per a la temporada dura i la població humana va anar creixen continuadament, però controlada.

Ara bé, amb la revolució industrial la producció d’aliments va pujar perquè es van aplicar combustibles fòssils a la seva producció: podem anar a pescar més lluny i més eficientment; podem tenir una agricultura i una ramaderia més productives.

Això va permetre que en un segle el nombre d’humans al planeta passés de 1.000 a 7.000 milions. S’estima que podem arribar a ser entre 9.000 i 10.000 milions de persones. És a dir, cinc vegades més del que és sostenible: uns 2.000 milions de persones.

I ha augmentat molt la població urbana, molt més que la població en general. A Sud-amèrica la població rural fa 20 anys era del 80%. Ara és molt més urbana. I això genera problemes d’abastiment i d’acumulació de residus.

El canvi climàtic
El canvi climàtic és el major desastre socioeconòmic des de la petita edat de gel, quan les temperatures del planeta van baixar de forma natural, però va causar la pèrdua de molts conreus i va comportar un trastorn social, perquè no s’estava preparat.

Ara està succeint el mateix. Hi ha un canvi global i l’excés demogràfic provoca que s’acceleri. I els sistemes agrícoles no estan preparats. A Uganda, per exemple, un país que basa la seva economia gairebé en el monocultiu de cafè, si puja la temperatura mitjana només 2ºC les terres hàbils per a aquest conreu minvarà, de forma que caldrà un canvi en la manera de viure.

Si puja el nivell de la mar, el delta de l’Ebre desapareixerà. Tots els qui hi viuen hauran de marxar i canviar de vida. Ara bé, si això mateix passa al delta del Nil o als Sundarbans, les terres baixes de Bangla Desh, tindrem 3 i 17 milions de persones respectivament mobilitzades. Seran, com ja hi ha, migracions per causes ecològiques, que provocaran refugiats mediambientals.

Les mesures que prenen els governs no són eficaces. I tampoc no les respecten, com ara el protocol de Kyoto. Sembla que per raons de conveniència econòmica no es pot aplicar.

Però, té remei?
Certament. Quan va esclatar la segona guerra mundial l’economia es va transformar en un any. Es va deixar l’economia de consum de banda i tothom es va abocar a la producció amb un objectiu: Va ser el moment en què realment el país es va recuperar de la depressió del 1929.

Si per ajustar l’economia de guerra hi va haver un canvi ràpid, per què no hi pot haver un canvi ràpid degut a la crisi? Quan l’extracció de petroli i altres minerals es faci més costosa forçosament canviarà l’economia i, segurament, les empreses que s’hagin reconvertit a la nova economia tindran millors perspectives.

La nova economia tendirà cap a la construcció de cases amb menor consum energètic, que no utilitzin aigua potable (que tant ens costa de potabilitzar) per netejar les nostres aigües brutes; cap a l’ús d’automòbils de baix consum energètic, de consumir productes locals...

Idees esparses sobre energia
L’energia és la que dóna poder. I la major part de l’energia l’obtenim del petroli; i la major part del petroli l’emprem en transport. Però el petroli és un recurs finit, no renovable. I, arribarà un moment en què el petroli es rarificarà, no és que s’acabi, és que el preu d’extracció pujarà perquè en pujarà el cost. El peak oil.

Fa no gaire es parla de recuperar la construcció de centrals nuclears per a produir l’energia que necessitem, perquè l’energia nuclear no genera tant de CO2 com la basada en el petroli.

Podria ser que les 400 centrals nuclears que hi ha al món, passessin a ser-ne 2.000 o 2.500 més. Però no hi ha prou mineral radioactiu per mantenir-les més de 15 o 20 anys. Podríem generar energia de les renovables, però l’eòlica és limitada, a llocs ventosos; i la solar, insuficient, caldrien superfícies enormes de plaques solars.

Caldria reduir la despesa energètica, ser tots un xic més pobres, cosa que no suposaria gaire trasbals en la forma de viure i seriem igual o més feliços, a fi que altra gent sigui menys pobra i es distribueixi la riquesa. Com a sistema guanyarem molt més.

Què faran altres països? Estats Units sembla que aprofitaran unes argiles bituminoses, però que no seran una solució, perquè no són renovables i perquè són molt més contaminants. L'índia i la Xina es refugiaran en el carbó, però la situació serà com la dels Estats Units. Caldrà buscar altres solucions més econòmiques, perquè quan hi hagi el col·lapse del petroli, hi haurà el col·lapse del sistema.

Idees esparses sobre economia
La crisi financera actual no es va iniciar amb les subprimes, sinó amb la pujada del barril de petroli a 148$ de l’any 2008. Amb l’esclat obert de la crisi es va baixar el preu, per tal de poder-lo vendre. Ara bé, a la que hi ha brots verds, el barril de petroli torna a pujar.

La crisi potser podria servir per aprendre a organitzar-nos d’una altra manera, però sembla que no serà així, que caurem en els mateixos costums. I així serà fins que el petroli que demandem costi molt costós extreure’l.

Potser arribarem a pensar en el decreixement, en una vida sense tant consum i que impulsi activitats que no desmereixin la nostra qualitat de vida i confort; però desfer-nos o no acumular allò que no és necessari.

És més fàcil reconvertir l’economia que preparar un altre planeta perquè hi anem a viure. A Tucson van preparar el projecte Biosfera 2, que va costar milions de dòlars, i va acabar malament, no van aconseguir mantenir-se aïllats de l’exterior de manera autosuficient, les males herbes els colonitzaven els camps, no es van avenir...

Als bassals es van desenvolupar les algues i es van acumular bosses de CO2, que de tant en tant sortien. Un efecte així va passar en un llac africà i va provocar 1.000 morts per ofec. Va ser tan greu que fa fer pensar que algunes extincions podrien haver estat degudes a situacions similars a aquesta.

Recuperem l’evolució
Galileo va desbancar el geocentrisme. Darwin, l’antropocentrisme. L’ecologia ens explica els sistemes ecològics, la biosfera com a suport de la vida. Però no una vida de qualsevol manera, ens indica que no hem de forçar la màquina, que no ens ho hem de posar difícil.

Ens indica que hem de tenir un creixement sostenible, que és justament l’oposat al creixement sostingut. Però segurament només aprendrem quan ens veiem forçats prendre solucions raonables amb l’entorn.

Més informació
Jaume Terradas, una biografia del món. Mètode núm. 56, hivern 2008. Pp 16-20.
Entrevista CREAForum: Com va començar tot?
Una biografia del món, Jaume Terradas (2006)
Declaració de Barcelona 2008. Reptes i vies vers la sostenibilitat de la Terra

3 comentarios:

  1. Molt bé el resum, Cristina.
    Montse Vallmitjana

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies per aquesta síntesi tant ben feta i tant rigorosa, Cristina!
    En faré difusió.
    De totes formes, després de la conferència d'en Paul Ehrlich i altres científics a Barcelona (com el dr Llebot) vam sortir amb la sensació de que el tren ja no té fre que l'aturi com l'hauria d'aturar.
    Recomano revisió de l'informe sobre els Planetary Boundaries de l'Stockholm Resilience Centre, publicat a Nature http://www.nature.com/news/specials/planetaryboundaries/index.html

    ResponderEliminar
  3. Ostres, noies! Gràcies a vosaltres per llegir-la.

    ResponderEliminar