27 ene. 2014

L’aprofitament de recursos vegetals

 

Dimecres passat, 22 de gener, vam encetar els Cafès Científics d'hivern a la Casa Orlandai, amb els quals volem fer un viatge des dels orígens fins als nostres dies. Va venir Pere Puigdomènech, del Centre de Recerca en Agrigenòmica (Crag) CSIC-IRTA-UAB-UB, per parlar de L’aprofitament de recursos vegetals, des dels primers vegetals fins a l’actualitat.

El dilema
La primera proposta que ens va fer va ser pensar en el dilema que se'ns presenta en aquest moment particular de la història de la humanitat, en què hi ha conflicte entre mantenir la diversitat biològica i assolir les necessitats creixents per a l'alimentació humana.
Els humans som 7.000 milions d'habitants, i mai no hem viscut tan bé; vivim millor que mai. Ara, aquesta forma de viure amb tant de benestar, comporta una elevada pressió sobre l'entorn, ja que demana més i més energia. En els darrers dos segles, les nostres necessitats han canviat, ara requereixen més viatges, més electricitat, i més i millor aliment.

Alhora, volem no espatllar més l'entorn. Volem una agricultura eficient, que no desforesti i que no faci servir plaguicides, ni herbicides. Per contra, globalment hi ha noves pressions. El desenvolupament a la Xina comporta aspiracions energètiques i alhora alimentàries. Els xinesos volen menjar tanta carn com es menja als Estats Units o a Europa.

Les solucions possibles
Per solucionar el dilema de menjar més carn, cal plantar més aliment pel ramat. I això, només s'aconsegueix augmentant la terra per cultivar. Però, augmentar la terra de cultiu vol dir desforestar, en la major part dels casos. I quan passa a Indonèsia, Brasil o Vietnam, no ens agrada. Perquè, aquí, no hi ha pràcticament terra per cultivar que no ho estigui.

Per augmentar el rendiment, cal afegir adob als camps. Els adobs són, bàsicament, nitrats (nitrat de Xile), potasses (que els extraiem de Súria o de Cardona) i fosfats (del Sàhara). També cal evitar plagues i males herbes. Amb aquests tractaments, el rendiment dels camps d'Estats Units ha pujat d'una tona per hectàrea, a vuit tones per hectàrea. És un increment tant gran, que ha contradit l'argument que mai no podrem donar de menjar a tothom.

Una tercera forma d'augmentar el rendiment és buscant noves varietats genètiques de les plantes, que siguin resistents a les malalties, com ara infeccions per virus, bacteris, fongs o insectes.

Varietats genètiques
La genètica clàssica selecciona les varietats més productives i resistents. La qualitat d'una planta comestible rau en que tingui més proteïna, més farina o més gust, en el cas de les fruites. Certament, aquesta especialització ha conduit a la pèrdua de diversitat de les plantes que es cultiven.

De les entre 300.000 i 500.000 espècies de plantes que existeixen, es poden menjar unes 30.000 d'una o altra manera (fruits, fulles, arrels o altres parts...). Comunament se n'utilitzen entre 4.000 i 5.000 plantes, i 120 són les espècies essencialment agrícoles. Tres d'elles, l'arròs (Oryza sativa), el blat (Triticum) i el blat de moro (Zea mays), aporten el 50% de les calories que requerim els humans.

Totes tres plantes estan molt modificades. L'arròs salvatge, per exemple, deixa anar el gra, per a que faci una nova planta. Al pagès no li interessa que el gra caigui, sinó que es mantingui en la planta; de manera que l'arròs cultivat ja fa temps que no perd la llavor. El blat de moro ha patit cinc o sis mutacions importants des del teosinte fins a la suculenta panotxa actual. El blat cultivat no té res del silvestre; és hexaploide i ja no existeix en la natura, a més depèn totalment de la mà humana per a la seva reproducció.

Totes aquestes variacions han tingut lloc perquè els éssers vius patim mutacions, que no són més que errors en la maquinària genètica produïdes per radiacions, productes químics com el tabac... Les mutacions no són més que un dels processos de l'evolució natural. Les mutacions ocorren a l'atzar, és la selecció, la que els agricultors poden induir. Totes les plantes que mengem doncs són de selecció artificial.

La major part de les plantes que mengem, de fet, són produïdes recentment, com és el cas del maduixot, que no té més d'un segle. El cas del tomàquet és espectacular. El tomàquet RAF és de nova creació i vol dir resistent al fusàrium. El tomàquet de Montserrat va ser creat a França fa un segle. Al mercat de Santa Caterina hi ha una parada que només tenen tomàquets.

Per tal de preservar la diversitat en les varietats de cultiu, després de la Segona Guerra Mundial diverses fundacions privades van crear bancs de llavors. En són exemples el Centre Internacional del blat i el blat de moro, a Mèxic, que acull més de 200.000 varietats; el Centre Internacional de la Patata, a la Xina, o l'International Rice Research Institute, a Filipines.

Les modificacions genètiques modernes
L'augment demogràfic i la creixent demanda de millors varietats qualitativament i quantitativa, a més de les capacitats biotecnològiques, han permès d'accelerar el procés de trobar noves varietats més riques alimentàriament, mes gustoses i més productives, tot produint mutacions de forma artificial, introduint un gen en una planta, que li atorgui unes propietats que l'espècie no tenia. És a dir, creant un transgènic.

Un transgènic és, doncs, una planta amb un gen diferent, que s'aïlla o s'ha sintetitzat i, en inocular-lo al genoma de la planta, produeix una nova propietat. Així, els transgènics no s'aconsegueixen per selecció natural, perquè salten les barreres de l'espècie. Un dels cultius més comuns és el blat de moro resistent al barrinador. Ara farà quinze anys del primer transgènic agrícola.

El producte final que s'obté d'un vegetal sense modificar biotecnològicament o un transgènic és el mateix; posem per cas, farina de blat de moro. Els transgènics, però, han passat més controls de seguretat alimentària que qualsevol altre producte agrícola. Per l'aprovació d'un vegetal transgènic cal invertir quinze milions d'euros i quinze anys. Aquesta forta regulació fa que no ho puguin suportar més que les grans multinacionals.

Plantes transgèniques s'han fet de cotó, soja (que es cultiva a Romania per a pinsos, especialment després de la crisi de les vaques boges, ja que el vegetal aporta la proteïna al ramat), colza (que es cultiva a Canadà, per pinso i per a fer oli), remolatxa i arròs a la Xina. A Catalunya molts dels pinsos que alimenten el bestiar són transgènics i no s'ha informat de cap problema de salut, ni mediambiental.

Hi ha un mite sobre la obligació de comprar llavors en el cas dels cultius transgènics. La major part dels pagesos compren les llavors tots els anys, siguin o no transgèniques. N'hi ha molt pocs que se les facin. Entre altres coses, perquè moltes de les espècies que es cultiven són híbrids i, per això, segregaran els caràcters i no donaran fills viables. Moltes fruites són híbrides, com el blat de moro o el meló. Altres, són estèrils, com ara les mandarines i les síndries, les volem sense llavors.

L'ètica en les tecnologies alimentàries
Pere és assessor en temes d'ètica en tecnologia alimentària a la presidència de la Unió Europea. El 2008 van elaborar un document: Ethics of Modern Developments in Agricultural Technologies, que recull els principis en què s'hauria de basar l'ètica de la biotecnologia en agricultura.

1. Prioritat d'accés a l'alimentació. És un dret.
2. Seguretat del que es menja, que no generin problemes de salut. La Unió europea té una normativa en seguretat alimentària.
3. Salut. Que el que mengem no afecti la salut generant, per exemple, obesitat.
4. Cultura. Que hi hagi respecte a les diverses formes de cultura relacionades amb l'alimentació, com poden ser les relacionades amb la religió.

Tot i això, garantint una perdurabilitat; és a dir, que els nostres fills i nets tinguin accés a una alimentació com la nostra.

Globalització dels vegetals
En l'actualitat, en un supermercat podem trobar vegetals dels cinc continents. El baix cost del transport i la diversitat, permeten un baix preu i, en conseqüència, l'accessibilitat per a tothom. Els aliments, des d'antic que venien de lluny. El comerç de l'alimentació sempre ha estat molt viu.

A l'antiga Roma, el blat arribava de Sicília. Les espècies van generar noves rutes. El te, el cafè i el cacau, imperis i guerres. Si nosaltres prenem aquestes begudes, perquè els noruecs no poden beure suc de taronja? Fins fa pocs anys, no hi havia kiwis a les nostres botigues. Ara venen de Nova Zelanda, d'aquí el nom, però en realitat són d'origen xinès.

Quant a l'origen dels aliments, a la Unió Europea coexisteixen dues tendències en certa manera contraposades. D'una banda hi ha una producció d'una agricultura intensiva, que garanteix menjar de bon preu, accessible. D'una altra banda, es dóna un ressorgiment de l'agricultura local, de temporada i amb varietats autòctones. Tant nutritiva és l'una com l'altra; tant segura és una com l'altra; però la segona permet la protecció de les varietats locals i, per ser una agricultura més artesana, és més cara.

Ara, el 5% de la població es dedica a l'agricultura i el 95% de la població no cultiva. S'estima que l'any 2050 el 50% de la població mundial viurà en ciutats. És impossible pensar en una agricultura de subsistència. L'agricultura ecològica és fruit d'un conreu descrit legalment com que no fa servir ni pesticides, ni herbicides ni adobs de síntesi. Ni, per descomptat, transgènics. Potser, en el grup, opinem que és més interessant l'agricultura de km 0, de proximitat.

A la Unió Europea, la posició dels països davant dels cultius modificats genèticament és molt variable. En països com Grècia, on les propietats són petites i no podrien competir amb altres països amb agricultura extensiva, són contraris als transgènics. És una forma també de valorar les varietats autòctones. A Àustria també s'ha optat per a treure profit d'allò que és és especial, es protegeix l'agricultura dels Alps. A les etiquetes fan valorar la denominació d'origen.

Pere, com et vas dedicar a la biotecnologia?
Vaig estudiar física teòrica, física de partícules. Però en una estada a França, vaig entrar en contacte amb la biologia molecular i a l'inici dels experiments de DNA recombinant. I vaig canviar de focus. Els canvis, per als científics, són molt estimulants.

Més informació
Pere Puigdomènech: premi COSCE a la difusió de la ciència
Articles a El País.
Pere Puigdomènech en 3.14 (TVE)
El blat de moro, com a planta model. Omnis Cellula 28 (Juny, 2012)

No hay comentarios:

Publicar un comentario