24 sept. 2016

Les fantàstiques migracions dels ocells

Hem encetat el curs de cafès científics a la Casa Orlandai. Aquesta tardor els dedicarem a aprendre sobre diferents qüestions relacionades amb la possibilitat de volar. Parlarem sobre el vol dels ocells, el vol dels humans gràcies a la tecnologia. I, finalment, clourem el trimestre volant des del sofà, amb fàrmacs.

Dimecres 21 de setembre, amb l'ornitòleg Sergi Sales vam parlar sobre les fantàstiques migracions dels ocells. Sergi va arribar a l'ornitologia des de l'enginyeria agrònoma, des de les tècniques de l'alimentació va poder dedicar-se professionalment al seu hobby, especialment als ocells de secà.

Però abans, ja que parlàvem d'ocells i que teníem entre nosaltres al zoòleg Josep Melero, del Mapa Barcelona+Sostenible, ens va comentar que properament hi haurà dues rutes ornitològiques organitzades per l'ICO, per a mapar alguna de les cent espècies que nien a Barcelona: Una per la façana litoral (el 8 d'octubre a les 9:00h) i una altra per Collserola (el 22 d'octubre a les 9:00h). Gratuïtes. Inscripcions, aquí.

Els vol ocells
Tornant al cafè, recordem les preguntes que volen emmarcar la tertúlia. Els ocells estan especialment dotats per volar i gairebé tots ho fan. Alguns volen distàncies curtes, altres passen la vida volant en trajectòries espectaculars. Per on passen? Com es detecten les rutes migratòries? Tots els ocells volen igual, en què es distingeixen els tipus de vol?

Els ocells són animals fets per volar. Pesen una tercera part del que pesa un mamífer de les seves característiques. Sergi ens mostra una costella de dofí, compacta, pesant, i un ós de voltor, porós, lleuger. Els ocells perden tots els òrgans que poden per a pesar menys, els ha dut l'evolució. No tenen dents. Els òrgans sexuals no apareixen només que en el moment de fer-los servir; durant la resta de l'any tenen el penis amagat dins el cos. Ara, arribat el moment, multiplica per dos-cents la seva mesura.

Abans de la migració els ocells petits doblen o tripliquen el seu pes. I de pressa. Necessiten molta energia per creuar deserts, oceans, serralades... però també han d'escapar dels depredadors amb uns grams de més que els dificulten l'escapada. Han de trobar el compromís. Ocells menuts multipliquen el pes per a tenir uns dos-cents quilòmetres d'autonomia de vol.

Les rutes migratòries
La península Ibèrica està en la principal ruta migratòria d'Europa occidental. Per volar, els planejadors, de gran envergadura, aprofiten els corrents ascendents d'aire que s'han format en petits llocs que s'escalfen més de la terra. Com aquest fenomen no és dóna en grans superfícies d'aigua, els ocells han de volar sobre terra. Però també eviten el mar molts altres ocells.

Això fa que els ocells que van fins a Escandinàvia i Alemanya passin per Gibraltar. La ruta migratòria oriental passa per Israel i el Bòsfor, que fa d'embut als ocells que es distribueixen per tota Sibèria. També s'ha vist que eviten el desert, el circumden per Egipte o per la costa del Marroc; sobrevolar una zona tan enorme i tan càlida pot ser letal, especialment si s'assequen els oasis. Les rutes, per tant han de ser flexibles. La grua (Grus grus), que s'aturava a Gallocanta; ara, arriba fins al sud de França d'una tirada per trobar aigua.

Les migracions
Els anàtids i els ocells que migren en formació, l'ocell líder és el que se situa en el vèrtex. Com és molt cansat, el supleixen en determinats moments. Els ocells més petits migren de nit, és una forma d'esquivar els depredadors i de no escalfar massa el cos amb l'energia que causa el vol. Així, de dia poden aprofitar per menjar i recuperar forces per seguir.

Quan dormen? Doncs tenen una forma diferent de nosaltres per a dormir. Com els dofins, descansa mitja part del cervell, de manera que poden seguir volant amb una mena d'automatisme. Per això també poden dormir dretes, fins-i-tot sobre una pota, com els flamencs (Phoenicopterus roseus).

Com se sincronitza el moviment dels grups? Els estols d'estornells (Sturnus vulgaris) poden volar de forma tan sincronitzada per l'efecte flash de l'iridescència de les ales. Responen immediatament al canvi. També fan efecte flash les taques blanques a les ales d'algunes espècies.

Com s'orienten, en les migracions? En ocells dins planetaris, com ara el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) s'ha vist que s'orienta per estels. Altres ocells s'orienten pel camp magnètic terrestre. En altres ocells migradors s'ha observat que el primer més de vida recorren 100 km diaris per a reconèixer l'entorn: on hi ha aigua, o hi ha vegetació, on hi ha el niu de l'esparver que pot fer mal... mesos més tard, tornaran al mateix niu, si encara existeix, o a la zona.

L'ocell que abans arriba al destí tindrà més èxit reproductor: podrà triar el millor indret per niar, tant de refugi com de nutrients (i d'aigua), abans tindrà preparat el niu... Però, per migrar, cal també trobar el millor moment meteorològic pel que fa a pluges o vents. Els ocells que no troben el moment adequat en qualsevol dels aspectes, senzillament no sobreviuen.

Migracions de llarga distància
La llarga distància comporta recórrer més de deu mil quilòmetres, des del nord de l'hemisferi Nord, fins al sud de l'hemisferi Sud. Exemples en són el tètol cuabarrat (Limosa lapponica), que viatja des d'Alaska fins a Nova Zelanda, o el xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que cria a Grenlàndia i hiverna a l'Antàrtida. S'ha vist que no vola en línia recta, sinó fent un vuit seguint els corrents atmosfèrics.
Imatge:Tracking of Arctic terns Sterna paradisaea reveals longest animal migration

Migracions de mitja distància
Migracions de distància mitja són les transsaharianes, en les que els ocells migren de zones temperades de l'hemisferi nord a zones temperades de l'hemisferi sud, recorrent uns cinc mil quilòmetres en cada un dels dos viatges que fan cada any.

Exemples en són l'àguila calçada (Aquila pennata), que viatja des de la regió meridional de la península Ibèrica fins al sud del Sàhara, entre Guinea i Nigèria. I la cigonya blanca (Ciconia ciconia), que pot anar des del nord de la península Ibèrica fins al Senegal. Algunes cigonyes, però, han deixat de migrar, troben menjar als abocadors a cel obert. No han perdut l'instint, però. Els juvenils, migren. A mesura que es fan grans, aprenen a localitzar menjar i s'estalvien el cost de volar

També han marxat les orenetes (Hirundo rustica), moltes fins a Nigèria, on hi ha un dormidor de més de cinc milions d'exemplars. Els falciots (Apus apus) i els ballesters (Apus melba), amb la seva panxa blanca. Com a anècdota, la major colònia de ballesters és al Nou Camp. Com és una espècie protegida, cal observar què passarà en la voluntat de renovar l'estadi.

Migracions de curta distància
Les rutes de curta distància, les fan ocells que passen l'estiu ric d'aliment al nord d'Europa, i busquen un hivern més benèvol al sud del continent. Recorren, en cada viatge, entre dos mil i tres mil quilòmetres. Alguns arriben fins a Àfrica, però no solen travessar el Sàhara.

Migracions curtes fan el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), que pot arribar fins al Magreb; i el mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que viatja des d'Escandinàvia fins a la regió septentrional de la península Ibèrica. Tornaran al març, seguint la ruta de la oliva.

El pit-roig (Erithacus rubecula) presenta diversos patrons. A Collserola s'ha vist que n'hi ha que migren cap al Magreb, empesos pels exemplars més corpulents que venen d'Escandinàvia o de l'oest de Rússia, i que els prenen el menjar.

Un altre tipus de migració curta és l'altitudinal. És quan els ocells es desplacen des de les altes muntanyes fins a valls o muntanyes de menor alçada en èpoques dures. Exemples en són el pardal de bardissa (Prunella modularis) i el pela-roques (Tichodroma muraria), que migren entre el Pirineu i el Pre-pirineu.


Els ocells residents
Ni totes les espècies són migradores, ni tots els individus migren. El rossinyol bord (Cettia cetti), mostra un marcat dimorfisme sexual, el mascle és tres vegades més gran que la femella; i només es formen parelles circumstancials per reproduir-se. En èpoques d'escassesa els mascles empenyen les femelles a migrar, encara que siguin distàncies curtes, per buscar aliment.

Enric Capdevila, expert ornitòleg vocacional, ens explica que ha fet un cens d'ocells de Sarrià, diürns i nocturns. Amb la seva participació, i la de molts altres voluntaris aimants dels ocells, s'ha elaborat un Atles d'ocells nidificants. Conèixer la fauna ornitològica és mirar la ciutat amb altres ulls.

Enric ens explica que cada cop hi ha menys ocells, potser perquè s'han tapat forats de parets mitjanceres o de ventilació i es construeixen edificis de vidre, cada cop troben menys llocs per poder fer el niu. També que es veuen més ocells de muntanya que s'acosten a la ciutat. I que, tant als ocells com a altres animals, l'existència de corredors verds urbans els facilitaria la trobada i minvaria el risc d'endogàmia en illes fragmentades.

Els entrebancs
Els ocells volen entre els 200 i 300 metres d'alçada per no xocar amb els arbres. Un problema greu per a ells són els edificis alts i de vidre. No només no ajuden a la nidificació, sinó que especialment quan hi ha llum dins, els ocells no veuen els vidres i es desnuquen. Si no moren de l'impacte, moren en caure a terra inconscients. En època de migració, sota les torres bessones a Nova York calia escombrar molts ocells caiguts durant la nit. Com a Barcelona, sota les torres de l'Hospitalet de Llobregat (Reàlia...). 

Els molins de vent que tenien fama que els grans ocells xocaven amb ells, en realitat, si l'estudi d'implantació del parc eòlic era ben fet, no tenia gran repercussió en voltors i àguiles. De fet, algunes planejadores hi havien fet nius. Si causaven mortalitat de rats penats i migradors petits. Ara, amb la crisi, no se'n fan d'estudis previs a la implantació de parcs eòlics.

En realitat, el factor que més mortalitat causa en els ocells a les ciutats són els gats assilvestrats: maten més que la resta de depredadors junts. Maten els ocells tan sols per caçar, moltes vegades no els mengen. En algunes illes, l'entrada de gats forans ha comportat l'extinció d'ocells. L'envergadura del problema ha fet planejar la prohibició de gats a Nova Zelanda, per a protegir l'elevada diversitat d'ocells endèmics no acostumats als gats.

Justament per a evitar la pressió d'humans i els animals que hi van associats, es nota un increment d'ocells prop de carreteres i autopistes, i en àrees de servei, especialment de mesura petita. En elles hi troben menjar abandonat i una protecció per l'aïllament de l'àrea. Concretament s'ha vist un increment de cotxes fumades. (Phoenicurus ochruros).

Per què migrar?
Els ocells migren tot cercant aliment. El falcó pelegrí (Falco peregrinus) migra rere ocells de mesura mitjana. Els estornells (Sturnus vulgaris), rere els insectes. Els xoriguers (Falco tinnunculus) rere les llagostes.

Les fruites de tardor, cireres d'arboç, móres, nabius, gerds, aranyons... ajuden als frugívors i als que arriben a la tardor. Alguns exemplars deixen el vol per alimentar-se. I fan un tros del camí d'arbust en arbust, sense perdre la trajectòria migratòria.

La reproducció
Els ocells que passen aquí l'estiu, habitualment procreen en primavera. Quan és el moment de marxar, els polls han crescut i tenen prou mesura per fer la ruta. Les femelles, però, regulen la posta segons l'aliment. Enguany, però, l'estiu ha estat molt sec, de manera que la manca d'aliment ha fet minvar la posta, o fins i tot, alguns ocells de les planes de Lleida no han ni desplegat la parada nupcial. Els que han fet una posta amb les darreres pluges d'agost, però potser els polls no són prou forts per migrar. I tampoc no hi haurà els fruits propis de la tardor.

El falcó de la reina (Falco eleonorae), comú en penya-segats de les Balears, han desplaçat la reproducció. S'han adaptat al canvi de temporada de migració (pel canvi climàtic) de les petites aus que hivernen a Àfrica i que són la seva presa.

La fidelitat en les aus s'associa als anys de supervivència. El 70% de les aus només viuen un any, i són els que ponen més ous. Els pardals (Passer domesticus) aquí poden viure entre nou i onze anys. Ocells més grans, com el cigne (Cygnus cygnus) o la cigonya (Ciconia ciconia), ponen un ou o dos i els cuiden per garantir la supervivència. Segueixen l'estratègia de la K.

Formes de viure
El cucut (Cuculus canorus) és un ocell migrador, que canta de nit. I és paràsit. El primer en arribar es podrà aparellar amb una femella també intrèpida que triarà el millor niu, de cargolet (Troglodytes troglodytes) o de pit-roig (Erithacus rubecula), per exemple. Mentre encara els pares adoptius, ignorants de l'engany) coven els ous, la femella passarà per prop perquè l'embrió es desenvolupi sentint el cant propi. I, quan sigui el moment de migrar, reconeixerà el cant de la mare i migraran junts.

El cucut no és l'únic ocell paràsit d'ocells. S'ha vist que algunes femelles d'ànec coll-verd (Anas platyrhynchos) ponen els ous en nius d'altres individus de la mateixa espècie. També ho poden fer les mallerengues. Estudis genètics han mostrat què el material genètic no coincideix ni amb el del pare (infidelitat), ni amb el de la mare (parasitisme).

L'ocell parasitat intenta distingir els ous del paràsit, mentre que el paràsit intenta que els seus ous no es distingeixin dels del parasitat. I, els criadors d'ocells aprofiten aquest fenomen; saben que la millor mare nodrissa de la cadernera (Carduelis carduelis) és l'oreneta (Hirundo rustica).

El seguiment dels ocells
Per a distingir els individus, els ocells s'anellen. Però és difícil de recuperar la informació, només succeeix en un cas de cada mil. I, quan es troba una anella, només es coneix el lloc on l'ocell va ser anellat i on es va trobar l'anella. Dos punts. Una recta. Cosa que pot no reflectir en absolut el recorregut que ha fet l'ocell. Però encara proporciona informació.

Amb emissors (captats per satèl·lit), xips i drons, es pot seguir amb sistemes més moderns el desplaçament dels ocells. S'ha vist, per exemple, la trajectòria del xatrac àrtic en forma de vuit sobre els oceans, abans mencionada; al llarg de la seva vida podrien anar i tornar de la Lluna tres vegades. Aquests ginys incrementen el pes de l'ocell, per això només es poden implantar a ocells de l'envergadura mínima d'un colom.

Moonwatching és una altra forma d'estudiar els ocells, mitjançant la qual s'estudien migracions d'ocells que es veuen passar a través de la llum d'un telescopi enfocat a la Lluna plena.

Casos curiosos
El tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) ha desplaçat les rutes migratòries. Atès que hi ha moltes persones al Regne Unit que posen menjadores, a l'hivern, alguns exemplars que passen l'estiu a Escandinàvia, es desplacen a l'oest, a hivernar.

Quan cal creuar els Alps, en la migració del sud d'Europa a Suïssa, en condicions de vent desfavorable s'ha vist que alguns ocells travessen caminant! Hi ha documentat aquest fenomen en grups d'entre deu mil i quinze mil exemplars de fotges (Fulica atra) i de pardals (Passer domesticus). També s'ha vist que, en condicions atmosfèriques adverses, el gavot (Alca torda) pot completar la seva migració nedant.

Les mallerengues emplomallades (Parus cristatus), molt petites (pesen sis grams), poden no suportar individualment les nits fredes. Aleshores, s'apilonen per donar-se escalfor. Al mig se situa el mascle dominant, el més fort, el més sapient. Cal garantir la supervivència del grup.

Els ocells marins pelàgics crien a terra. L'ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus), de plomatge fosc, solen acostar-se a terra de nit per evitar ser caçats pels gavians que els depreden. Van en compte les nits de lluna plena, en què són més evidents. Quan la il·luminació del passeig marítim d'algunes poblacions il·lumina també el cel, entren en conflictes.

Els rècords
L'ocell més viatger és el territ gros (Calidris canutus). Cria a l'àrtic canadenc i hiverna a Terra del Fuego. En exemplars anellats a l'Argentina el 1995, s'ha vist que viuen un mínim de divuit anys, l'equivalent a cent anys en els humans.

L'ocell que s'ha trobat que viatja més ràpid és el becadell gros (Gallinago media), aquàtic. S'ha trobat que pot viatjar sense aturar-se des de Suècia a l'Àfrica sudsahariana en dos dies, recorrent 6.760 km, el que dóna una velocitat de vol de 97 km/h mantinguda durant dos dies seguits sense aturar-se a menjar o dormir. La màxima alçada a que s'ha detectat un ocell són 9.000 m, l'oca índia (Anser indicus), per damunt dels Himàlaies.

L'ocell més vell que s'ha documentat és una femella d'albatros de Laysan (Phoebastia immutabalis), anomenada Wisdom, que ha arribat als seixanta-cinc anys, i encara cria! Altres ocells longeus són els gavians (Larus argentatus), que poden viure entre quaranta i quaranta-cinc anys, i les grues (Grus grus)de trenta a quaranta anys. Alguns xatracs viuen fins a 35 anys. Els ocells grans, com també el trencalòs (Gypaetus barbatus), triguen uns cinc anys en adquirir el plomatge definitiu i la maduresa sexual. Tenen, aleshores, comportaments migradors diferents que els adults.

Com et vas fer ornitòleg, Sergi?
En Sergi ens explica que acompanyava al seu avi a caçar, i que amb ell es va acostumar a la vida dura de l'observador de natura, que dorm al cotxe, menja quan pot... només que, com moltes altres persones (fins-i-tot presents a la sala), aviat es va conscienciar que la cacera és una forta pressió en els animals i una contaminació per plom, i va canviar l'escopeta per l'estudi.

Sergi participa en la Marató Ornitològica, en què centenars d'aficionats cerquen de veure, durant 24 hores, el màxim d'ocells. A Catalunya s'estima que hi ha entre 315 i 330 espècies d'ocells. L'equip de Sergi en veu unes 212. Aquest rècord l'aconsegueixen planificant bé la ruta passant pel lloc on s'han detectat les diverses espècies que es vol veure. Catalunya sempre guanya a la marató espanyola per la diversitat d'ecosistemes: muntanyes de diverses alçades, planes, costa... Reconeix, però, que la marató d'Israel és més gratificant.

Aquest cap de setmana hi ha la fira més important per als ornitòlegs de Catalunya, la Delta Birding Experience (article posterior). Ens explica també que al Regne Unit hi ha més observadors d'ocells que seguidors d'equips de futbol. A Espanya (i a Europa i el món en general), el turisme ornitològic està en expansió. De vegades, a Sergi li demanen de veure espècies exòtiques introduïdes a Catalunya!


Recursos
Ciència ciutadana: ocells de jardí (ICO).
Com reconèixer els ocells: fitxes.
Enciclopedia de las aves (SEO-FBBVA)
Com reconèixer el cant dels ocells (11/04/2014)
Canto pájaros (208 espècies)

Més informació a cosir i repuntejar
Els cicles en els sons de la natura CCCO amb Eloïsa Matheu (17/05/2013)
Més que rates i coloms CCCO amb Margarita Parés (20/05/2010)
Espais naturals a Collserola CCCO amb Francesc Llimona (23/09/2011)
Ocells i falsos amics (17/04/2012)
Les merles veïnes (30/06/2010)
Falciots i orenetes (10/08/2009)
Els rossinyols (21/04/2009)
Observar ocells (25/01/2009)

Més informació
Les tardors per Cristina Junyent a Nació Digital (24/09/2016)
Espècies exòtiques per Cristina Junyent a Nació Digital (10/09/2016)
Els ocells de ciutat per Cristina Junyent a Nació Digital (09/04/2016)
Mirar pájaros te da alas por Jacinto Antón EL PAÍS (25/09/2016)
Delta Birding Experience por Jacinto Antón EL PAÍS (23/09/2013)
Alosa, sonidos de la naturaleza

Imatges: Wikimedia Commons (excepte indicada)

No hay comentarios:

Publicar un comentario